Mgmdenia's Blog

Blog de Mercedes González Mas

Premis 25 d’abril. 3r concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi ESO

Forat negre

Un forat negre és una concentració de màteria d’altíssima densitat, el cual la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d’alliberament és superior a la velocitat de la llum. Per el cual tot el que es trobe en el seu horitzó d’esdeveniments no pot escapar-se. No pot escapar-se ni la llum, per aquest motiu es diu “negre”.

En el centre d’un forat negre, sempre hi ha un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i un radi zero.

El 195 , Albert Einstein va desenvolupar la seva teoria de la relativitat amb la qual demostrà que la gravetat influïa en el moviment de la llum. Pocs mesos després, Karl Schwarzschild va proposar una solució per al camp gravitatori d’una massa puntual i una solució per a la mètrica de Schwarzschild mostrant que un forat negre podria teòricament existir. 

Segons l’origen els forats negres poden ser:

Forats negres primordials: creats d’hora en la història de l’univers, amb masses variades. Cap no ha estat mai observat.

  • Forats negres supermassius: amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que origina els grans agregats de matèria de l’univers els cúmuls globulars, les galàxies, els cúmuls de galàxies i els supercúmuls de galàxies- i n’ocupen el centre de gravetat.
  • Forats negres de massa intermèdia: tenen una massa d’uns quants milers de masses solars. Poden ser una possible font de raigs X de gran intensitat. L’any 2004, es va detectar un candidat a forat negre de massa intermèdia orbitant: el forat negre supermassiu Sagittarius A, al centre de la Via Làctia.
  • Forats negres de massa solar: aquests es formen quan un estel de massa 3 vegades major que la del Sol esclata tot esdevenint una supernova: aleshores, el nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més fins a esdevenir un forat negre.

El col·lapse gravitatori s’esdevé quan la pressió interna d’un objecte és insuficient per aguantar la mateixa gravetat. Normalment, en els estels això passa perquè li queda massa poc “combustible” per a poder mantenir la temperatura o perquè un estel fins al moment estable rep una gran quantitat de matèria externa que no n’eleva la temperatura. En qualsevol cas, la temperatura de l’estel no és prou potent com per a evitar-ne el col·lapse sobre el seu propi pes. 

Es creu ue en el centre de la majoria de les galàxies (entre aquestes, la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Les galàxies amb el nucli actiu, com les galàxies de Seyfert, les radiogalàxies o els blazars, es creu que són galàxies amb un forat negre encara actiu en el nucli. Les emissions es produeixen a causa de la matèria del disc d’acreció que es forma al voltant de l’horitzó d’esdeveniments. 

La relativitat general descriu la possibilitat de configuracions en les quals dos forats negres estan connectats entre si. Aquesta configuració se sol anomenar forat de cuc. Els forats de cuc han inspirat sovint els autors de ficció científica, ja que poden oferir un mitjà per viatjar ràpidament a través de llargues distàncies i fins i tot en el temps. En la pràctica, configuracions com aquestes semblen completament inviables en l’astrofísica ja que cap procés conegut sembla permetre la formació d’aquests objectes. 

El 14 de març de 2018 mor Stephen Hawking un gran físic.

Stephen va fer una nova teoria sobre els forats negres. La qual defensava que la inforació no queda dins del forat negre, sino en el limit d’aquest, el que es coneix com a horitzó de succesos. El cual delimita la frontera d’on no poden eixir les partícules.Aquesta nova teoria també defén que els forats negres podrien translladar-nos a altres univers.

Stephen  viatjar a Rússia on 2 científics per primera vegada havien pogut demostrar la existència de radiació Hawking mitjançant a un equivalent de forat negre en un laboratori.

Stephen es va quedar perplexe per que segons els seus càlculs, els forats negres no podien ni perdre massa ni fer-se més menuts. Stephen revisà tots els seus càlculs i s’hen adonà que ell s’etivocaba i els científics russos tenien raó.

El problema es que la radiació de Hawking que ell va predeïr es tan tènue per que no es poden medir en els aparells actuals els forats negres que estan a anys llum de distància.

Conclusions: Hi han moltes teories sobre els forats negres i poques que s’ha vagen pogut demostrar.

Bibliografia(pagines web on he buscat l’informació):

– Forats Negres Viquipèdia

http://www.dmax.marca.com/actualidad/stephen-hawking-propone-una-nueva-teoria-sobre-los-agujeros-negros/

https://es.gizmodo.com/logran-probar-la-principal-teoria-de-stephen-hawking-re-1773065130

Article escrit per IVÁN HERRERA CATALÀ de 4t bat A. Curs 2017/18

 

Anuncios

17 junio 2018 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 3r concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi batxillerat.

Dr.Stone i el poder de la ciència

 

La divulgació científica és un tema prou delicat del qual parlar; és cert que no hi ha pocs autors esforçant-se dia a dia per crear articles i llibres que tenen com a objectiu fer arribar a més gent el coneixement científic. No obstant això, la poca atenció que reben aquestes obres, juntament amb el poc interés que té el públic general en aquests fora del que els puga eixir a Twitter o a Facebook, fa que l’objectiu inicial no s’arribe a aconseguir. Al cap i a la fi, aquesta classe d’obres solen atraure més als que ja estan interessats, és a dir, a un públic ja específic. Però, i si volem despertar l’interés en gent que encara no sap que el té? En aquest cas, dubte que la millor manera de fer-ho siga mitjançant llibres i articles amb tecnicismes que solen espantar més que despertar la curiositat. I ací és on entra Dr.Stone, un còmic japonés que, sense ser un llibre de divulgació científica, acaba tenint el potencial d’aconseguir el que tant ha costat i d’encendre l’espurna de la curiositat en tota una nova generació de jóvens.

Dr.Stone, amb autoria de Riichiro Inagaki i dibuix de ‘Boichi’, va nàixer farà cosa d’un any a la prestigiosa revista setmanal Shonen Jump, on debutaren sèries que han aconseguit èxit mundial, com ara Dragon Ball o One Piece. La sorpresa arribà quan, en compte de trobar-nos-en amb una simple sèrie d’acció moguda per baralles rere baralles, descobrim una obra on el focus principal és la ciència. Per a posar-nos en context, Dr.Stone seguix les aventures de Senku, un estudiant de secundària amant de la ciència, que desperta, junt al seu amic Taiju, 3700 anys després de que tota la població humana es convertira en pedra per causes desconegudes. Davant aquest panorama, els nostres protagonistes es plantegen l’objectiu de reconstruir la civilització, començant per donar amb la forma de des-fer la petrificació que ha empresonat a la humanitat, cosa que aconsegueixen en el segon capítol usant àcid nítric i etanol aconseguit a partir de vi, després de varies pàgines que mostren el procés de creació i destil·lació del vi mitjançant els materials es podrien trobar a l’edat de pedra. Quan, després de cents d’intents fallits i quasi un any d’experimentació, d’una forma similar al mètode científic, els protagonistes aconsegueixen des-fer la petrificació d’un pardalet, la sensació de satisfacció que senten es contagia al lector, i desperten en ell la curiositat i l’apreciació per la ciència del protagonista Senku. I és aquesta apreciació la que t’impedeix parar de llegir, i la que creixerà al llarg de la sèrie amb l’aparició d’una facció enemiga que s’oposa a la idea de reconstruir la civilització i creu que la vida primitiva és millor, l’establiment per part de Senku de l’Imperi de la Ciència, junt a un poble primitiu que havia sobreviscut a la petrificació, amb l’objectiu d’enfrontar aquesta amenaça, i sobretot, amb cada nou objectiu que es proposa Senku, com ara fer un antibiòtic per a guanyar-se al poble, la sulfamida, aconseguir pólvora, o crear telèfons per tal de tenir avantatges en front als enemics. 

I, per molt ridícul que sone, tot ho aconsegueix amb els recursos propis de la edat de pedra d’una forma realista i creïble al llarg de nombrosos capítols que mostren els personatges recol·lectant els materials necessaris, construint la maquinària necessària, i explicant detalladament el procés, i acaba vencent sempre la incredulitat inicial del lector, ensenyant-lo noves coses, i fent-li creure que l’objectiu de reconstruir la civilització no és tan desgavellat. És clar, l’aspecte científic del còmic no ho és tot, i el còmic sempre deixa espai per a l’acció, l’humor, i el desenvolupament dels seus personatges, i és precisament per això que la sèrie et ven tan bé la ciència; l’objectiu del còmic no és únicament educar, sinó que l’aspecte científic està introduït d’una forma orgànica en la trama, i és un element més que treballa amb els altres aspectes de l’obra per fer una obra entretinguda. I aquesta última paraula és clau; en ningun moment pareix una classe o propaganda que t’intenta vendre una carrera científica siga com siga. El còmic no deixa de ser el que és, una obra d’entreteniment, però aconsegueix convertir l’apreciació pel coneixement científic i l’aprenentatge de noves coses en una part més d’aquest entreteniment, i és així com, una obra creada per una persona que està clarament interessada en els articles i llibres de divulgació científica, és capaç de despertar l’interés per aquests articles i llibres en tota classe de lectors. 

En conclusió, Dr.Stone ens mostra una nova forma d’arribar al públic general; mitjançant obres ben construïdes que entretenen al mateix temps que ensenyen. Potser no tindran la complexitat d’un llibre divulgatiu, però opine que una obra capaç d’introduir a algú a aquest món no mereix ser menyspreada, i crec que cal destacar la importància de crear una bona primera impressió en la gent que no sap res al respecte, no amb paraules intimidadores, sinó amb una experiència amena i divertida que desperta la curiositat al mateix temps que alimenta les bases del seu futur coneixement. I, qui sap, tal vegada d’ací uns anys, quan Dr.Stone s’adapte al format televisiu, i arribe a tot el món mitjançant serveis com Netflix, atrega a la gent, i sobretot, als jóvens, que li donen una oportunitat a aquesta obra al món de la ciència, i es convertisca en un tema de conversació popular més.

Bibliografia:  Dr.Stone #1, #2 i #3, a més de tots el nombres de la revista Shonen Jump des del N°14 del 2017

Article escrit per JORDI VAQUER CASELLES de 1r bat A. Curs 2017/18

17 junio 2018 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 2n concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi batxillerat.

Cáncer, ¿genética o “mala suerte”?

Actualmente estamos acostumbrados o tal vez mal acostumbrados a pensar que el cáncer, una de las principales causas de mortalidad del mundo, está determinado en los individuos por su propia herencia biológica o simplemente por cuestión de casualidad o más bien azar. Algunos tienden a pensar que esto es realmente así, mientras que otros no acaban de asimilarlo ya que piensan que de alguna forma esto no tiene ningún sentido o lo que llamaríamos una base científica. No obstante, esta casualidad no es totalmente inexistente.

¿Enfermedad hereditaria? Se puede decir que no del todo ya que el cáncer en sí mismo no se hereda, si no que mas bien son los genes los cuáles en un momento dado, pueden sufrir una alteración o también llamada mutación del mismo e incitar a otros a desarrollar un tumor. Aún así, una persona con herencia cancerígena no tiene ni mucho menos más probabilidad de padecer cáncer que una persona habituada a llevar una vida completamente sedentaria y poco saludable. De hecho, una gran parte de la población que es portadora de genes cancerígenos no ha desarrollado si quiera la enfermedad gracias a que han sabido mantener unos hábitos saludables en su día a día.

Por esto, gran parte de estas mutaciones producidas en la estructura de determinados genes tampoco resultan siempre de una cuestión de casualidad; una dieta saludable, actividad física, exposición a radiaciones (por ejemplo a los rayos ultravioletas) o consumo de alcohol son algunos de los factores que determinan el riesgo de padecer algún tipo de cáncer. Pero como ya se ha mencionado anteriormente esto no quiere decir que no exista un cierto porcentaje de probabilidades al azar.

En 2015, en la prestigiosa y conocida mundialmente revista Science se publicó un trabajo realizado por Cristian Tomasetti y Bert Volgelstein el cuál sostenía que dos tercios de los tumores se producen debido a la “mala suerte”. Ambos autores desvelaron la idea, actualmente no demostrada, de que la aparición de un cáncer depende del número de veces que las células humanas se dividen: es decir, cuantas más divisiones haya, mayor será la probabilidad de padecer la enfermedad. Sin embargo, Yusuf Hannun, investigador principal en la Universidad de Stony Brook (EEUU) entra en contraposición con este artículo al publicar poco después uno nuevo en la revista Nature. Junto a un equipo de investigadores, Hannun consiguió desmentir a Tomasetti y Volgelstein demostrando que los factores intrínsecos o producidos en los cambios genéticos contribuyen tan sólo en un 10-30% en el desarrollo cancerígeno. Mientras que los factores externos como por ejemplo los medioambientales, constituyen entre el 70 y el 90% del riesgo de padecer cáncer.

En este último estudio de remarcaron además algunos de los hábitos que ayudar a reducir este riesgo, entre ellos la actividad física como una de las más importantes a tener en cuenta. Contar con una mayor masa corporal de la indicada en un individuo o también llamada obesidad es uno de los factores más influyentes a la hora de generar un tumor; ésta se asocia con el riesgo de padecer 17 de los 22 tipos de cáncer más comunes. El ejercicio, la dieta y o reducción de ingesta de azúcares y grasas saturadas, así como de alimentos procesados son algunos de los métodos para reducir este riesgo. Mediante la actividad física además, se produce la liberación de sustancias químicas que los músculos liberan a la sangre repartiéndose por los tejidos de todo nuestro organismo.

Como curiosidad, se ha demostrado en los últimos meses que las mujeres activas tienen hasta un 71% menos de riesgo de padecer cáncer de mama que cualquier otra mujer que en cambio mantiene una vida inactiva o sedentaria. Posiblemente no sea del todo cuestión de “mala suerte” por lo que debemos tratar de mejorar nuestra calidad de vida empezando por cambiar nuestros hábitos e intentar llevar una vida lo máximo posible equilibrada y saludable.

Según Hannan y otros investigadores, la lucha por la prevención del cáncer debe ser una prioridad a tener en cuenta por parte de los gobiernos y población por igual ya que la influencia del entorno que nos rodea es claramente dominante además de determinante en la vida de los seres humanos. Por esto, dice Yusuf, las investigaciones han de centrarse más que nada en seguir averiguando cuáles son realmente los factores que influyen e incrementan las posibilidades de sufrir un cáncer además de buscar soluciones o un modelo general que pueda ser aplicado en la sociedad de hoy en día, para frenar el crecimiento notable de estos factores en los últimos años.

Referencias:

http://www.cancer.gov

http://www.abc.es/salud/enfermedades

Article escrit per Karina Diaz Sydorenko de 1r bat A. Curs 2016/17

22 mayo 2017 Posted by | Activitats extraescolars | , | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 2n concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi ESO.

La Contaminación

“La contaminación es una alteración negativa en el estado del medio ambiente, provocada por la introducción de sustancias o elementos biológicos, físicos o químicos que son nocivos para la salud o el bienestar humano, de la vida animal o vegetal.” La contaminación puede tomar la forma de sustancia química o energía, tal como ruido, calor o luz. Generalmente, la contaminación es provocada por alguna actividad humana considerándose como impacto ambiental.

La contaminación ha sido una constante en la historia de la humanidad. Empezó en los tiempos prehistóricos cuando el ser humano consiguió dominar el fuego. Según un articulo de la revista Science, hollín (partículas solidas compuestas por carbono impuro y pulverizado resultantes de la combustión incompleta de un material) encontrado en los techos de las cuevas prehistóricas, dan pruebas suficientes de la contaminación resultante de la ventilación inadecuada de las fagotas. El forjado de metal fue un momento fue el momento de la aparición de la contaminación del aire fuera del hogar. Pero en ese momento la contaminación era relativamente menos, y podría ser tratado por la naturaleza.

La contaminación se convirtió en uno de los asuntos mas importantes después de la segunda guerra mundial por la lluvia radiactiva que fue ocasionada por las guerras y la utilización de armas nucleares. Como resultado se aprobaron leyes sobre el medio ambiente en países modernos. Los efectos más graves que provoca la contaminación sobre el medio ambiente son:
– Puede tener efectos graves sobre la salud de las personas, según un estudio reciente de la Organización Mundial de la Salud (OMS), en 2012 murieron 12,6 millones de personas por vivir o trabajar en sitios no saludable.
– La contaminación del aire es una de las causas principales del calentamiento global. Según los estudios recientes, el CO2, uno de los gases más contaminantes del aire, calentará la tierra en 4 o 6 grados más, hacia los finales del siglo 21.


Debido al calentamiento global hay un aumento en el nivel del mar, se ha estimado que la media de la subida del mar ha sido de 2,6 mm y 2,9 mm por año desde 1993. Y si la temperatura global sigue aumentando, sobre los años 2050 se podrian inundar países como Bangladesh, Sri Lanka, Groenlandia, etc.

Sin un control de contaminación, desechos de consumo, calor, agricultura, minería, industrias, transporte y otras actividades del hombre degradan y degradarán el medio ambiente. Los gobiernos de los países modernos han tomado medidas y han aprobado leyes para controlar la contaminación, pero no son suficientes para reducir el impacto de la contaminación, especialmente, el impacto del calentamiento global. Deben de tomar medidas estrictas para controlar las emisiones de CO2

Bibliografía:
https://es.wikipedia.org/wiki/Contaminaci%C3%B3n
https://www.inspiraction.org/cambio-climatico/contaminacion
http://www.who.int/mediacentre/news/releases/2016/deaths-attributable-to-unhealthy-environments/es/
https://es.wikipedia.org/wiki/Holl%C3%ADn
https://en.wikipedia.org/wiki/Pollution

Article escrit per Muhammad Abdullach Tanveer de 3r ESO C. Curs 2016/17

20 mayo 2017 Posted by | Activitats extraescolars | , | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 1r concurs de Física i Química.Article de divulgació científica. Premi batxillerat.

L’AMBIENT QUE ENS ENVOLTA AFECTA ELS NOSTRES GENS

L’epigenoma són totes aquelles modificacions que els nostres gens reben de l’exterior. Són reversibles però també tenen un important paper en el desenvolupament de moltes malalties.

Què és el que determina la salut o la longevitat d’un individu? Els gens amb els que neix o l’entorn en el que es troba? Doncs en els últims anys s’han fet estudis els quals han determinat que l’entorn pot influir en certs aspectes de la vida quotidiana d’un organisme que abans es consideraven marcats per els gens, és a dir, per el genoma humà -el conjunt de tots els gens dintre d’un organisme-. Per exemple, s’ha comprovat que amb el temps, bessons idèntics, amb la mateixa informació genètica, presenten variacions físiques, psicològiques i fins i tot de salut. Aquets canvis, doncs, no es deuen als gens, que en general no varien, si no a processos bioquímics que regulen l’activitat dels gens i que responen a la influència de l’ambient. Aquets són com una espècie de segon genoma, l’epigenoma.DNA_methylation-2

Per a que s’entengui millor, es podria fer un símil: el genoma humà seria com una baralla d’unes cartes de pòquer i l’epigenoma seria el com es juga al joc.

Tot el que s’observa en una persona, en el fons, són proteïnes: la pell, els cabells i les ungles estan fetes per macromolècules d’aquest tipus, originades dintre de la cèl·lula. Hi ha d’altres que en compte de formar teixits controlen les reaccions químiques cel·lulars.

Les instruccions per a la síntesi de les proteïnes es troben a l’interior dels gens, els qualmsón fragments d’ADN –molècula molt complexa i empaquetada que es troba a l’interior del nucli de la cèl·lula-. Quan una cèl·lula llegeix un gen i fabrica la proteïna corresponent, es dius que “el gen s’expressa” , però no totes les proteïnes es sintetitzen al mateix temps en la cèl·lula, en conseqüència, hi ha mecanismes que “encenen” i “apaguen” els gens com si foren un botó per encendre el llum. Diem que l’efecte d’aquets mecanismes és epigenètic, perquè no esta determinat per la informació continguda en la seqüència de l’ADN, sinó per les proteïnes i altres substàncies químiques que la rodegen. Aquests mecanismes responen a distints factors de l’ambient, en general, a l’estil de vida.

Un dels mecanismes reguladors més importants es coneix com metilació de l’ADN. El metil és un grup químic format per un àtom de carboni i tres d’hidrogen (CH3), que tendeix a unir-se a altres molècules. En el nucli cel·lular, on es troba l’ADN, uns enzims- formats per proteïnes- apaguen grups metil en certs punts de la seqüència genètica. Mentre més metilat estigi un tram d’ADN, menys probable és que s’expressi la informació que conté. La metilació és un mecanisme de defensa de la cèl·lula contra la gran quantitat de gens paràsits i defectes.

Totes les cèl·lules contenen la mateixa informació genètica, així que, què és el que fa que una sigui una neurona i una altra una cèl·lula epitelial tot i tindre el mateix codi genètic? Doncs la resposta la tenen els processos epigenètics, als patrons d’encesa i apagat de certs gens els qual estan determinats per la metilació. No obstant, aquets canvis en l’expressió dels gens no modifica la seqüència de l’ADN, però si es transmeten d’una cèl·lula a una altra i per tant, de pares a fills.

Hi ha gens coneguts com “supressores de tumors”, com el que conté la informació per a fabricar la proteïna P53, considerada el guardià del genoma. Aquesta proteïna és l’encarregada de decidir si la cèl·lula ha de reparar-se, si pot sobreviure amb el dany que té o ha de morir. El càncer pot sorgir quan un procés epigenètic bloqueja els gens d’aquesta. Com a resultat, la cèl·lula ja no pot ni reparar-se ni morir i comença a créixer i a multiplicar-se sense mesura. “El càncer és una malaltia molt complexa, i a vegades es considera més bé un conjunt de malalties, que coincideixen en que sempre es presenta una elevada divisió cel·lular, i els fenòmens epigenètics participen en la modulació de molts dels gens implicats”, segon afirma un científic de la UNAM.NHGRI-Darryl-Leja-98043_large-520x245

A més, com explica el Dr. Raúl Delgado, els nens que han patit durant la seua infantessa episodis d’abusos, al cap dels anys tenint ja una vida normal i feliç, tenen una alta tendència a patir depressions. Açò respon al que s’ha anomenat anteriorment, que la nostra vida, les nostres experiències poden marcar els nostres gens i inclús aquets nens transmeten aquesta disposició a la seva descendència.

UN PAS MÉS…

Alguns grans laboratoris multinacionals estan desenvolupant fàrmacs per a manipular la informació epigenètica. Açò seria molt útil en infermetats com a certs tipus de leucèmies, en les quals es produeix una proteïna anormal que desactiva gens que haurien d’encendre’s. “Aquets tractaments no contarien amb massa efectes secundaris, no s’aposta per una teràpia de shock, si no per una manipulació en la qual els gens que es troben inactius, que no realitzen la seua funció, tornaren a expressar-se”. Tal com diu Manel Esteller, director del programa Epigenètica i Biologia del Càncer de l’ Institut d’Investigació Biomèdica de Bellviatge, sobre la teràpia amb l’epigenètica. En general, desxifrar el codi epigenètic i aprendre a manipular-ho podria impulsar la medicina epigenètica.

BIBLIOGRAFIA:

https://www.youtube.com/watch?v=8o-aWeL4XU0

http://revistageneticamedica.com/2014/12/15/manel-esteller-la-epigenetica-nos-define -como-especie-y-como-individuos/

http://www.abc.es/ciencia/20150219/abci-mapa-epigenoma-enfermedades-2015021819 58.html

Article escrit per Gemma Fluvià Alba de 2n Bat A. Curs 2015/16

IMG_3247

3 junio 2016 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 1r concurs de Física i Química.Article de divulgació científica. Premi ESO

LA SUBIDA DEL NIVEL DEL MAR

El nivel del mar ha ido subiendo a lo largo de la historia de la tierra pero en los años recientes esta subida se ha acelerado mucho. Según estudios de las medidas disponibles, a lo largo del siglo pasado, el nivel del mar aumentó entre 10 y 20 centímetros, unos 1,7 milímetros por año, pero durante los últimos veinte años esta cifra se ha duplicado con la subida de unos 3,2 milímetros por año.

La subida del nivel del mar es una de las varias evidencias que apoyan la tesis que el clima global se ha calentado recientemente. Según el Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático (IPCC), uno de los factores más importantes que contribuyen a la subida del nivel del mar, es el calentamiento del clima global provocado por la actividad humana.

Existen dos mecanismos principales que contribuyen a la subida observada en el nivel del mar:

– La Dilatación térmica: el agua oceánica se expande al calentarse. Alrededor de la mitad del aumento de nivel del mar producido a lo largo del siglo pasado es atribuible a este fenómeno.

– La fusión de las grandes masas de hielo terrestres (como los glaciares, casquetes polares, etc.) como consecuencia del calentamiento global.

¿Qué consecuencias podría tener este fenómeno? La rapidez con la que se está aumentando el nivel del mar, incluso un pequeño aumento puede tener consecuencias devastadoras. La penetración de aguas en zonas costaneras puede provocar procesos como la erosión, interrupción de procesos de producción primaria, contaminación del suelo agrícola, las aguas superficiales y las aguas subterráneas, pérdidas de propiedad y hábitat litoral, etc. Las islas de poca altitud se sumergirían por completo. Cientos de millones de personas viven en zonas que serán cada vez más vulnerables al riesgo de inundaciones. La subida del nivel del mar las obligaría a abandonar sus hogares y mudarse a otras zonas.

El futuro de la subida del nivel del mar está relacionado, en gran medida, con el calentamiento global. Según los científicos, controlando el fenómeno de Calentamiento Global, la subida del nivel del mar se puede reducir mucho, hasta llegar a ser casi despreciable. En caso contrario, si la aceleración se mantiene constante, el nivel puede aumentar en 280 a 340 milímetros hasta el año 2100. Según las estimaciones más alarmantes la placa de hielo que cubre Groenlandia podría derretirse por completo, lo que aumentaría el nivel del mar hasta unos 7 metros, lo suficientemente como para sumergir a Londres y los Ángeles.

Article escrit per l’alumne: Ali Iratza Tanveer de 4t ESO A. Curs 2015/16

IMG_3249

3 junio 2016 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario