Mgmdenia's Blog

Blog de Mercedes González Mas

Mediació al Chabàs curs 2017/2018

 

Durant aquest curs, a l’IES Historiador Chabàs, s’ha continuat posant el marxa el Programa de Mediació, que  és fonamental en la resolució de conflictes que es genera entre l’alumnat, per tal de crear un clima idoni per a la formació tant acadèmica com humana dels nostres xiquets i xiquetes. 

En aquest Programa, hi han participat 18 alumnes mediadors, els quals valoren molt positivament la seua intervenció, no sols perquè ajuden l’alumnat afectat, sinó perquè els ha fet créixer personalment ( aprenen a escoltar, a posar-se al lloc de l’altre…i sobretot descobreixen com són els i les mateixes alumnes, els qui arriben a un acord). Aquesta experiència, la de ser mediadors i mediadores, és, per tant, molt enriquidora. Ara bé, també es troben amb casos difícils, que són més bé, propis del departament d’Orientació

D’altra banda, enguany s’ha implicat molt de professorat (15 professors i professores). A banda de les 2 hores de guàrdia adjudicades a dues persones en concret, s’ha pogut actuar cada dia de la setmana gràcies a la intervenció voluntària i en hores lliures, de la resta de companys. També ha estat molt important poder comptar amb una hora de coordinació amb la Regidoria d’Estudis, ja que s’ha aportat molta informació, fet fonamental per actuar amb més rapidesa.

Tal com és habitual, la majoria de  casos s’han concentrat en 1r d’ESO, fet prou lògic, atès que, com ja s’ha apuntat altres voltes, en aquesta edat les relacions entre companys i amics estan definint-se. A més a més, l’alumnat d’aquest nivell és majoritàriament nou i ha d’adaptar-se al centre, a una nova manera de funcionar, i ha d’aprendre a gestionar tant els nous fracassos com els seus èxits. Enguany el nombre de conflictes ha estat major que en cursos anteriors (38), la qual cosa ha estat a causa de  la major implicació del professorat, a l’hora de detectar casos

També, durant el curs actual, s’han fet algunes activitats extraescolars amb el grup de mediadors. La vespra de Nadal es va organitzar el taller del photocall de l’amistat, i per febrer es va fer una eixida a l’IES Maria Ibars per presenciar una obra de teatre, representada per actors de L’Escola Comarcal de la Marina Alta (ECT). Així, els i les nostres alumnes van poder veure una escenificació de dos casos pràctics de Mediació. Aquestes activitats han estat molt importants per als nostres mediadors, perquè els han ajudat a fer visible la seua existència i  la importància que té la seua tasca.

En conclusió, el Programa de Mediació enguany també ha respost als  objectius establerts: millorar la convivència en el centre, però sobretot ajudar l’alumnat perquè se senta còmode, valorat i que sàpia escoltar les seues emocions, que li permetran descobrir què vol i què ha de fer per aconseguir-ho.

 

 

 

 

 

 

Anuncios

18 junio 2018 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 3r concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi ESO

Forat negre

Un forat negre és una concentració de màteria d’altíssima densitat, el cual la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d’alliberament és superior a la velocitat de la llum. Per el cual tot el que es trobe en el seu horitzó d’esdeveniments no pot escapar-se. No pot escapar-se ni la llum, per aquest motiu es diu “negre”.

En el centre d’un forat negre, sempre hi ha un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i un radi zero.

El 195 , Albert Einstein va desenvolupar la seva teoria de la relativitat amb la qual demostrà que la gravetat influïa en el moviment de la llum. Pocs mesos després, Karl Schwarzschild va proposar una solució per al camp gravitatori d’una massa puntual i una solució per a la mètrica de Schwarzschild mostrant que un forat negre podria teòricament existir. 

Segons l’origen els forats negres poden ser:

Forats negres primordials: creats d’hora en la història de l’univers, amb masses variades. Cap no ha estat mai observat.

  • Forats negres supermassius: amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que origina els grans agregats de matèria de l’univers els cúmuls globulars, les galàxies, els cúmuls de galàxies i els supercúmuls de galàxies- i n’ocupen el centre de gravetat.
  • Forats negres de massa intermèdia: tenen una massa d’uns quants milers de masses solars. Poden ser una possible font de raigs X de gran intensitat. L’any 2004, es va detectar un candidat a forat negre de massa intermèdia orbitant: el forat negre supermassiu Sagittarius A, al centre de la Via Làctia.
  • Forats negres de massa solar: aquests es formen quan un estel de massa 3 vegades major que la del Sol esclata tot esdevenint una supernova: aleshores, el nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més fins a esdevenir un forat negre.

El col·lapse gravitatori s’esdevé quan la pressió interna d’un objecte és insuficient per aguantar la mateixa gravetat. Normalment, en els estels això passa perquè li queda massa poc “combustible” per a poder mantenir la temperatura o perquè un estel fins al moment estable rep una gran quantitat de matèria externa que no n’eleva la temperatura. En qualsevol cas, la temperatura de l’estel no és prou potent com per a evitar-ne el col·lapse sobre el seu propi pes. 

Es creu ue en el centre de la majoria de les galàxies (entre aquestes, la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Les galàxies amb el nucli actiu, com les galàxies de Seyfert, les radiogalàxies o els blazars, es creu que són galàxies amb un forat negre encara actiu en el nucli. Les emissions es produeixen a causa de la matèria del disc d’acreció que es forma al voltant de l’horitzó d’esdeveniments. 

La relativitat general descriu la possibilitat de configuracions en les quals dos forats negres estan connectats entre si. Aquesta configuració se sol anomenar forat de cuc. Els forats de cuc han inspirat sovint els autors de ficció científica, ja que poden oferir un mitjà per viatjar ràpidament a través de llargues distàncies i fins i tot en el temps. En la pràctica, configuracions com aquestes semblen completament inviables en l’astrofísica ja que cap procés conegut sembla permetre la formació d’aquests objectes. 

El 14 de març de 2018 mor Stephen Hawking un gran físic.

Stephen va fer una nova teoria sobre els forats negres. La qual defensava que la inforació no queda dins del forat negre, sino en el limit d’aquest, el que es coneix com a horitzó de succesos. El cual delimita la frontera d’on no poden eixir les partícules.Aquesta nova teoria també defén que els forats negres podrien translladar-nos a altres univers.

Stephen  viatjar a Rússia on 2 científics per primera vegada havien pogut demostrar la existència de radiació Hawking mitjançant a un equivalent de forat negre en un laboratori.

Stephen es va quedar perplexe per que segons els seus càlculs, els forats negres no podien ni perdre massa ni fer-se més menuts. Stephen revisà tots els seus càlculs i s’hen adonà que ell s’etivocaba i els científics russos tenien raó.

El problema es que la radiació de Hawking que ell va predeïr es tan tènue per que no es poden medir en els aparells actuals els forats negres que estan a anys llum de distància.

Conclusions: Hi han moltes teories sobre els forats negres i poques que s’ha vagen pogut demostrar.

Bibliografia(pagines web on he buscat l’informació):

– Forats Negres Viquipèdia

http://www.dmax.marca.com/actualidad/stephen-hawking-propone-una-nueva-teoria-sobre-los-agujeros-negros/

https://es.gizmodo.com/logran-probar-la-principal-teoria-de-stephen-hawking-re-1773065130

Article escrit per IVÁN HERRERA CATALÀ de 4t bat A. Curs 2017/18

 

17 junio 2018 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario

Premis 25 d’abril. 3r concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi batxillerat.

Dr.Stone i el poder de la ciència

 

La divulgació científica és un tema prou delicat del qual parlar; és cert que no hi ha pocs autors esforçant-se dia a dia per crear articles i llibres que tenen com a objectiu fer arribar a més gent el coneixement científic. No obstant això, la poca atenció que reben aquestes obres, juntament amb el poc interés que té el públic general en aquests fora del que els puga eixir a Twitter o a Facebook, fa que l’objectiu inicial no s’arribe a aconseguir. Al cap i a la fi, aquesta classe d’obres solen atraure més als que ja estan interessats, és a dir, a un públic ja específic. Però, i si volem despertar l’interés en gent que encara no sap que el té? En aquest cas, dubte que la millor manera de fer-ho siga mitjançant llibres i articles amb tecnicismes que solen espantar més que despertar la curiositat. I ací és on entra Dr.Stone, un còmic japonés que, sense ser un llibre de divulgació científica, acaba tenint el potencial d’aconseguir el que tant ha costat i d’encendre l’espurna de la curiositat en tota una nova generació de jóvens.

Dr.Stone, amb autoria de Riichiro Inagaki i dibuix de ‘Boichi’, va nàixer farà cosa d’un any a la prestigiosa revista setmanal Shonen Jump, on debutaren sèries que han aconseguit èxit mundial, com ara Dragon Ball o One Piece. La sorpresa arribà quan, en compte de trobar-nos-en amb una simple sèrie d’acció moguda per baralles rere baralles, descobrim una obra on el focus principal és la ciència. Per a posar-nos en context, Dr.Stone seguix les aventures de Senku, un estudiant de secundària amant de la ciència, que desperta, junt al seu amic Taiju, 3700 anys després de que tota la població humana es convertira en pedra per causes desconegudes. Davant aquest panorama, els nostres protagonistes es plantegen l’objectiu de reconstruir la civilització, començant per donar amb la forma de des-fer la petrificació que ha empresonat a la humanitat, cosa que aconsegueixen en el segon capítol usant àcid nítric i etanol aconseguit a partir de vi, després de varies pàgines que mostren el procés de creació i destil·lació del vi mitjançant els materials es podrien trobar a l’edat de pedra. Quan, després de cents d’intents fallits i quasi un any d’experimentació, d’una forma similar al mètode científic, els protagonistes aconsegueixen des-fer la petrificació d’un pardalet, la sensació de satisfacció que senten es contagia al lector, i desperten en ell la curiositat i l’apreciació per la ciència del protagonista Senku. I és aquesta apreciació la que t’impedeix parar de llegir, i la que creixerà al llarg de la sèrie amb l’aparició d’una facció enemiga que s’oposa a la idea de reconstruir la civilització i creu que la vida primitiva és millor, l’establiment per part de Senku de l’Imperi de la Ciència, junt a un poble primitiu que havia sobreviscut a la petrificació, amb l’objectiu d’enfrontar aquesta amenaça, i sobretot, amb cada nou objectiu que es proposa Senku, com ara fer un antibiòtic per a guanyar-se al poble, la sulfamida, aconseguir pólvora, o crear telèfons per tal de tenir avantatges en front als enemics. 

I, per molt ridícul que sone, tot ho aconsegueix amb els recursos propis de la edat de pedra d’una forma realista i creïble al llarg de nombrosos capítols que mostren els personatges recol·lectant els materials necessaris, construint la maquinària necessària, i explicant detalladament el procés, i acaba vencent sempre la incredulitat inicial del lector, ensenyant-lo noves coses, i fent-li creure que l’objectiu de reconstruir la civilització no és tan desgavellat. És clar, l’aspecte científic del còmic no ho és tot, i el còmic sempre deixa espai per a l’acció, l’humor, i el desenvolupament dels seus personatges, i és precisament per això que la sèrie et ven tan bé la ciència; l’objectiu del còmic no és únicament educar, sinó que l’aspecte científic està introduït d’una forma orgànica en la trama, i és un element més que treballa amb els altres aspectes de l’obra per fer una obra entretinguda. I aquesta última paraula és clau; en ningun moment pareix una classe o propaganda que t’intenta vendre una carrera científica siga com siga. El còmic no deixa de ser el que és, una obra d’entreteniment, però aconsegueix convertir l’apreciació pel coneixement científic i l’aprenentatge de noves coses en una part més d’aquest entreteniment, i és així com, una obra creada per una persona que està clarament interessada en els articles i llibres de divulgació científica, és capaç de despertar l’interés per aquests articles i llibres en tota classe de lectors. 

En conclusió, Dr.Stone ens mostra una nova forma d’arribar al públic general; mitjançant obres ben construïdes que entretenen al mateix temps que ensenyen. Potser no tindran la complexitat d’un llibre divulgatiu, però opine que una obra capaç d’introduir a algú a aquest món no mereix ser menyspreada, i crec que cal destacar la importància de crear una bona primera impressió en la gent que no sap res al respecte, no amb paraules intimidadores, sinó amb una experiència amena i divertida que desperta la curiositat al mateix temps que alimenta les bases del seu futur coneixement. I, qui sap, tal vegada d’ací uns anys, quan Dr.Stone s’adapte al format televisiu, i arribe a tot el món mitjançant serveis com Netflix, atrega a la gent, i sobretot, als jóvens, que li donen una oportunitat a aquesta obra al món de la ciència, i es convertisca en un tema de conversació popular més.

Bibliografia:  Dr.Stone #1, #2 i #3, a més de tots el nombres de la revista Shonen Jump des del N°14 del 2017

Article escrit per JORDI VAQUER CASELLES de 1r bat A. Curs 2017/18

17 junio 2018 Posted by | Activitats extraescolars | | Deja un comentario

El Láser

El término LÁSER, light amplification by stimulated emission of radiation; significa amplificación de la luz por emisión estimulada de radiación. 

Un láser es un dispositivo que produce un tipo especial de luz, produce un rayo de luz coherente  y monocromática, que se caracteriza por ser una luz intensa y direccional, que no se dispersa de manera que puede proyectarse a largas distancias.

Es una luz coherente por qué los pulsos que emite tiene una diferencia de fase constante.

Y es una luz monocromatica, por qué emite luz de un solo color, es decir de una sola longitud de onda.

 

Utiliza un efecto de la mecánica cuántica, la emisión inducida o estimulada, para generar un haz de luz coherente tanto espacial como temporalmente.

La historia comenzó en 1916, cuando Albert Einstein estudiaba el comportamientode los electrones en el interior del átomo. Einstein pensó que existía la posibilidad de estimular los electrones de un átomo para lograr que emitieran luz en una determinada longitud de onda (principio de emisión estimulada). Einstein descubrió la emisión estimulada, pero para fabricar un láser se precisa también amplificación de dicha emisión estimulada.

Partes del Láser

Un láser típico consta de tres elementos básicos. 

1.- Una cavidad òptica resonante, en la que la luz puede circular, que consta habitualmente de un par de espejos de los cuales uno es 100 % reflejante (reflector total) y otro parcialmente transparente, que permite la salida de la radiación láser de la cavidad.

2.- Un medio activo con ganancia óptica, que puede ser sólido, líquido o gas que es el encargado de amplificar la luz. El medio activo es donde ocurren los procesos de excitación electrónica  mediante bombeo de energía, emisión espontánea y emisión estimulada de radiación.

3.- El bombeo. Para poder amplificar la luz, el medio activo necesita un cierto aporte de energía, llamada comúnmente bombeo. Este bombeo es generalmente un haz de luz (bombeo óptico). Se provoca mediante una fuente de radiación como puede ser una lámpara, o una corriente eléctrica (bombeo eléctrico), o el uso de cualquier otro tipo de fuente.

Emisión estimulada de radiación

La emisión estimulada, base de la generación de radiación de un láser, se produce cuando un átomo en estado excitado recibe un estímulo externo que lo lleva a emitir fotones y así retornar a un estado menos excitado. 

El estímulo en cuestión proviene de la llegada de un fotón con energía similar a la diferencia de energía entre los dos estados. Los fotones así emitidos por el átomo estimulado poseen fase, energía y dirección similares a las del fotón externo que les dio origen. 

La emisión estimulada descrita es la raíz de muchas de las características de la luz láser. No sólo produce luz coherente y monocromatica, sino que también “amplifica” la emisión de luz, ya que por cada fotón que incide sobre un átomo excitado se genera otro fotón.

Como podemos observar en la figura, los electrones del estado fundamental E1 son elevados a un nivel superior E3 gracias a la aportación de energia exterior (bombeo). Los electrones ceden energia rapidamente (decaimento rápido) y llega al estado E2 que es un estado metaestable. Lo que logra el bombeo óptico es que la mayoría de los  electrones estén constantemente en el nivel superior. Este proceso se denomina inversión de población, y es absolutamente indispensable para que se produzca la emisión láser.

“Si un electrón está en el estado superior y recibe un fotón de la misma frecuencia del que emitiría si bajara al nivel inferior, desestabilizará a este átomo, induciéndolo a emitir inmediatamente.” 

Cuando el átomo  capta electrones de energia adecuada E foton = E2 – E1, los electrones volveran al estado fundamental emitiendo luz coherente y monocromática.

Después de esta emisión estimulada existirán dos fotones en lugar de uno, el que estimuló y el estimulado.

Naturalmente, para que la emisión estimulada tenga lugar se requiere que el electrón permanezca en el estado superior un tiempo suficientemente largo para darle oportunidad al fotón estimulador a que llegue al átomo. Por esta razón, el proceso de emisión estimulada es más fácil si el nivel superior tiene una vida media relativamente larga (estado metaestable).

Es fácil ver que se provocará una reacción en cadena, por lo que a la salida se tendrán no uno, sino una multitud de fotones. Dicho de otro modo, se habrá amplificado la luz mediante el mecanismo de emisión estimulada

A fin de que éste sea un proceso continuo, podemos colocar un espejo semitransparente a la salida, para regresar parte de los fotones que salen, y así seguir provocando la emisión estimulada. A la entrada se coloca otro espejo, totalmente reflector.

 

 

Usos y aplicaciones

Uso médico

El Láser se puede enfocar mejor y con una densidad de energía extremadamente alta hacia un punto microscópico. Esto lo hace útil en medicina, cada vez más usado al actuar muy selectivamente sobre la lesión, dañando mínimamente los tejidos adyacentes. Por eso produce muy pocos efectos secundarios en cuanto a destrucción de otro tejido sano de su entorno e inflamación. Un láser enfocado puede actuar como un bisturí extremadamente agudo para la cirugía delicada.

 

En la dermatología, éstos pueden eliminar casi todos los defectos de la piel bajo anestesia local. Los láseres de He-Ne han sido utilizados con éxito en dermatología para el tratamiento de manchas en la piel, o como auxiliares para estimular la regeneración de tejido en cicatrices.

En oftalmología son utilizados los láseres que eliminan capas submicrométricas de la córnea, modificando su curvatura. 

Por medio de radiación láser (en este caso con láser de argón ionizado) es posible en la actualidad tratar casos de desprendimiento de retina. Para parar la hemorragia y coser los desgarros de la retina

Los láseres de mayor potencia se usan en la cirugía de cataratas si la membrana que rodea la lente implantada se vuelve lechosa (pierde transparencia).

 

Soldadura y corte

Una interesante aplicación de los láseres de CO2 para soldar asas de acero inoxidables sobre cacharos de cocina de cobre. Una tarea casi imposible en la soldadura convencional debido a la gran diferencia en la conductividad térmica entre el acero inoxidable y el cobre, se hace tan rapidamente con el láser que las conductividades térmicas son irrelevantes.

En el corte mediante láser se utiliza la radiación procedente de la fuente láser para calentar la pieza hasta alcanzar la temperatura de fusión, al tiempo que una corriente de gas a presión arrastra el material fundido. La utilización del láser en este campo ofrece muchos aspectos positivos. El haz láser focalizado sobre la pieza tiene unas dimensiones mínimas, de modo que actúa como una herramienta puntual.

Topografia y alcance

Los láseres de helio-neón y de semiconductores se han convertido en piezas estándares del equipo del topógrafo de campo. Se envia un rápido pulso de láser a un reflector de esquina en el punto a medir y se mide el tiempo de reflexión para obtener la distancia.

 

 

 

 

 

 

Escáners de código de barras y lectores CD

Aplicaciones más cotidianas de los sistemas láser son, por ejemplo, el lector del código de barras, el almacenamiento óptico y  la lectura de información digital en discos compactos (CD) o en discos versátiles digitales (DVD), que se diferencia en que éstos últimos utilizan una longitud de onda más corta (emplean láser azul en vez de rojo).

Los escáneres de supermercados usan normalmente láseres de helio-neón para escanear códigos de barra universales que identifican los productos. El rayo láser rebota en un espejo giratorio y escanea el código, enviando un haz modulado a un detector de luz y luego a un ordenador que tiene almacenada la información del producto.

Otra de las aplicaciones son las fotocopiadoras e impresoras láser, o las comunicaciones mediante fibra óptica. 

22 abril 2018 Posted by | ....BV-Quàntica-nuclear, 2n Batxillerat-Física | , , | Deja un comentario

Efecto fotoeléctrico. Experimento de Millikan

Robert Millikan fue uno de los científicos más famosos de su época. Ganó el premio Nobel de física en 1923 por la medición de la carga del electrón y por el trabajo experimental que confirmó la teoría de Einstein de que la luz estaba constituida por partículas.

Einstein, en 1905 publicó un artículo, en el que afirmaba que la única manera de explicar cómo la luz cede energía a los electrones es asumiendo que la luz está hecha de partículas, de forma análoga a la corriente eléctrica.
Einstein encontró que la energía de una partícula de luz es igual a su frecuencia multiplicada por una constante, h, que terminó llamándose constante de Planck.

Ef = h.f

Los científicos llevaban 50 años convencidos de que la luz era una onda, y Millikan era uno de ellos. Por lo que se dispuso a demostrar que la teoría de Einstein era errónea.
Millikan en aquella epoca ya tenía una reputación de gran experimentador, tras haber sido capaz de medir la carga del electrón, demostrando así que los electrones eran realmente entes físicos con propiedades consistentes. Pero sólo porque aceptase que los electrones eran partículas no significaba que creyese que la luz podía ser algo parecido.

 

En la imagen anterior podemos observar una célula fotoelécctrica. Una célula fotoeléctrica esta formada por dos superficies metálicas A (ánodo) y C (cátodo) contenidas en un recipiente de vidrio en el que se ha hecho el vacío, y se hace incidir un haz de luz monocromática. Se genera una corriente fotoeléctrica que se se medirá con un amperímetro.

El potencial existente entre A y C es  la diferencia de potencial aplicada desde el exterior de forma controlada (pudiendo ser positiva o negativa).

Si se representa la Intensidad de corriente fotoeléctrica  que mide el amperímetro en función del potencial V para dos valores de intensidad luminosa incidente se obtiene:

Cuando la diferencia de potencial entre A y C es positiva se alcanza un valor de saturación Ic. Todos los electrones que abandonan C, por pequeña que sea su energía cinética, son recogidos por A.

Cuando el potencial (V) empieza a tomar valores negativos la corriente no se anula de forma brusca como sucedería si los fotoelectrones se desprendieran del metal con energía cinética nula. En este caso, la energía cinética que han adquirido gracias a la luz incidente les permite avanzar venciendo la fuerza repulsiva generada por el potencial V hasta un valor V0 a partir del cual Ic = 0 y ningún electrón consigue llegar a A. Este valor, se conoce como potencial de frenado (Vo) y es independiente de la intensidad de la radiación incidente.

e|V0| = Ec max

donde Ec max es la energía cinética de los electrones más rápidos que serán los únicos que dispondrán de energía suficiente para llegar.

Explicación de Einstein del efecto fotoeléctrico.

Einstein consideraba que el efecto fotoeléctrico se produce cuando sobre la superficie metálica que hace de electrodo incide un número finito de cuantos de luz de energía hf que interaccionan con los electrones del cátodo. Cada cuanto de luz o fotón es absorbido por un único electrón al que le transfiere toda su energía. Los electrones excitados pierden parte de esta energía en el trabajo de extracción (Wext) que deben realizar para escapar de las fuerzas que les mantienen ligados al metal.

Los fotoelectrones con mayor energía cinética son los que se encuentran en la superficie metálica y no pierden energía en desplazamientos interiores. Si uno de esos fotoelectrones absorbe un fotón de energía hf, su energía cinética podrá expresarse de la forma:

Ec max = hf – Wext

donde Ec max no depende de la intensidad incidente puesto que cada electrón interactúa con un único cuanto de luz o fotón.

El experimento de Millikan medía la energía de los electrones que eran emitidos por una placa sobre la que incidía un rayo de luz.

e|V0| = Ec max = hf – Wext

Millikan intentaba demostrar que la teoria de Einstein era incorrecta, ja que estaba a favor de la teoria ondulatoria de la luz. Sin embargo, para su sorpresa, los resultados parecían confirmar la teoría de Einstein de la naturaleza corpuscular de la luz. No sólo eso, el experimento permitió la determinación más precisa hasta la fecha del valor de la constante de Planck.
Décadas más tarde, cuando Millikan describía su trabajo, todavía asomaba un punto de frustración: “Empleé diez años de mi vida comprobando la teoría de Einstein de 1905 y, en contra de todas mis expectativas, me vi forzado a afirmar su verificación sin ambages a pesar de lo irrazonable que era”.

10 abril 2018 Posted by | ....BV-Quàntica-nuclear, 2n Batxillerat-Física | , , | Deja un comentario

La Bobina Tesla

Una bobina de Tesla es un tipo de transformador resonante que produce altas tensiones a elevadas frecuencias (radiofrecuencias), llamado así en honor a su inventor, Nikola Tesla, quien la patentó en 1891, con el cual proyectaba trasmitir la energía eléctrica sin necesidad de conductores.

Las bobinas de Tesla están compuestas por una serie de circuitos eléctricos resonantes acoplados. Generalmente las bobinas de Tesla generan tensiones de radiofrecuencia (RF) muy elevadas (de decenas de miles e incluso cientos de miles de voltios), por lo que dan lugar a coloridas descargas eléctricas en el aire de alcances que pueden llegar a ser del orden de varios metros, lo que las hace muy espectaculares, con efectos observables por el ojo humano como chispas, coronas y arcos eléctricos.

Tesla diseñó y construyó una serie de bobinas que produjeron corrientes de alto voltaje y alta frecuencia. Estas primeras bobinas usaban la acción disruptiva de un explosor o chispero (“spark-gap” en inglés) en su funcionamiento.

Un explosor o chispero básicamente consiste en dos electrodos enfrentados próximos, típicamente esféricos, entre los cuales se origina una descarga eléctrica cuando se les aplica una diferencia de tensión eléctrica que sobrepasa un valor determinado, el valor de la tensión de ruptura del aire correspondiente a la separación entre electrodos. La tensión a la que salta la chispa en el explosor es elevada, de varios miles de voltios típicamente (depende de la separación entre electrodos del explosor), por lo que se debe disponer de una fuente de alta tensión para poder aplicar ésta al chispero y hacer saltar las chispas en éste.

La bobina Tesla funciona de la siguiente manera:

– El transformador de alta tensión carga al condensador de alta tensión y se establece una alta tensión entre sus placas.
– El voltaje tan elevado es capaz de romper la resistencia del aire, y hace saltar una chispa entre las terminales del explosor o chispero. Las chispas producidas en el explosor asociado a una bobina Tesla contienen impulsos de alta frecuencia (RF, radiofrecuencia) de gran amplitud, que alimentan el arrollamiento primario de la bobina Tesla propiamente dicha.
– La chispa descarga al condensador a través de la bobina o arrollamiento primario (con pocas espiras) y establece una corriente oscilante.
– Enseguida el condensador de alta tensión se carga nuevamente y repite el proceso. Así resulta un circuito oscilatorio de radio frecuencia al que llamaremos circuito primario.
– La energía que produce el circuito primario se induce en la bobina o arrollamiento secundario (con más vueltas).
– El circuito secundario oscila a la misma frecuencia que el circuito primario, entrando en resonancia. Lo interesante de esta bobina es que la condición de resonancia es como empujar a un niño en un columpio, si le das un empujón en el momento exacto, el niño irá cada vez más alto.
– Finalmente, el circuito secundario produce ondas electromagnéticas de muy alta frecuencia y voltajes muy elevados de decenas de miles e incluso cientos de miles de voltios, dependiendo del tamaño de la bobina.. Estas se propagan en el medio ionizando las moléculas del aire, convirtiéndolo en trasmisor de corriente eléctrica.

Debido a las altísimas tensiones que se desarrollan en el arrollamiento secundario de la bobina Tesla, el hilo con que está realizado debe ser un hilo que esté bien aislado eléctricamente para evitar daños por chispas que puedan saltar (además, la tensión entre espira y espira contigua puede alcanzar altos valores), y por el mismo motivo, el arrollamiento primario no está arrollado directamente sobre el arrollamiento secundario, sino que hay una separación suficiente entre las espiras de ambos arrollamientos (por ejemplo, el diámetro de las espiras del arrollamiento primario es bastante superior a las del arrollamiento secundario).

 

 

Ya que las bobinas Tesla pueden producir corrientes o descargas de muy alta frecuencia y voltaje, y son útiles para diferentes propósitos, entre los que se incluyen demostraciones prácticas en clases, efectos especiales para teatro y cine, y pruebas de seguridad de diferentes tecnologías. En su funcionamiento más común, se producen largas descargas de alta tensión en todas direcciones alrededor del toroide del extremo superior de la bobina, que resultan muy espectaculares.

Mientras se generan las descargas, se produce una transferencia de energía eléctrica entre la bobina secundaria y el toroide superior con el aire circundante, transferencia que se produce en forma de carga eléctrica, calor, luz y sonido. Las corrientes eléctricas que fluyen a través de estas descargas se deben a los rápidos cambios de la cantidad de carga que se transmite desde el terminal superior al aire circundante. El proceso es similar a cargar o descargar un condensador.

 

9 abril 2018 Posted by | ....BIV-Electromagnet, 2n Batxillerat-Física | , , | Deja un comentario

Olimpíada de Física 2018

 

 

El passat dimarts 13 de març es va realitzar la olimpíada de Física. La prova va tindre lloc a les 16:00 hores en el Aula 1.4 de l’Edifici Arenals de la Universitat Miguel Hernández en el campus d’Elx.
L’objectiu de la prova era seleccionar als tres primers classificats per anar a la Fase Nacional de les Olimpíades de Física, que aquest any es celebra en Valladolid del 13 al 16 de abril.
En representació del nostre centre van anar 6 alumnes de 2n de batxillerat acompanyats per els professors del departament de Física i Química Xavier Clar i Palomares i Mercedes Gonzàlez Mas.
El alumnes que han participat són:
– Tom Eric Braun
– Karina Diaz Sydorenko
– Luís Martínez Ferrer
– Ekaterina Panova
– Lluna Pérez Pérez
– Kerly Reina Cusicagua.
L’ experiència ens ha servit per conèixer el campus de la universitat Miguel Hernàndez. Donar les gràcies als alumnes per la seua participació, i encara que no han estat seleccionats agrair el seu esforç. Ha estat una experiència per a ells molt interessant.

 

27 marzo 2018 Posted by | 2n Batxillerat-Física, Activitats extraescolars | | Deja un comentario

Masterclasse a l’IFIC – 2018

El passat dijous 1 de març del 2018, tres alumnes de 2n de batxillerat de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, Irene Sala Hernandez, Daniel Benavides Belmonte i Milan Amighi acompanyats per la professora de Física i Química Mercedes Gonzàlez Mas, van assistir a una Masterclasse sobre física de partícules organitzada per l’ IFIC – Institut de Física Corpuscular a Burjassot, València.

L’Institut de Física Corpuscular (IFIC) és un centre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat de València, dedicat a la investigació en Física Nuclear, de Partícules, així com les seues aplicacions tant en Física Mèdica como en altres camps de la Ciència i la Tecnologia.
En aquesta activitat, la International Particle Physics Masterclasses que organitza l’IFIC amb la primera sessió dedicada al LHCb Experiment at CERN, en el curs actual participen un total de 150 alumnes de batxillerat i 54 professors procedent de 51 centre de tota la comunitat valenciana.

En aquestes sessions els estudiants es converteixen en físics de partícules per un dia. Pel matí reben una serie de xarrades d’introducció a la física de partícules, al LHC i als seus experiments, impartides per investigadors de l’IFIC, en el saló de graus Lise Meitner (Facultat de Física, Campus de Burjassot).

A continuació se’ls proposa realitzar un exercici en les sales d’ informàtica de la facultat de Físiques, amb dades reals obtingudes per l’accelerador de partícules més gran del món, el LHC (Large Hadron Collider) del CERN.

Després per la vesprada els estudiants han compartit els resultats per videoconferència amb altres instituts des de la sede de l’IFIC en el Parc Científic de la UV (Saló de Actes, Edifici de Cabecera).

En aquesta primera sessió dedicada a l’experiment LHCb, els alumnes van mesurar el temps que tarda en desintegrar-se el mesó D0, una de les partícules que es produeixen en els xocs del LHCb. Aquesta partícula està formada per una parella quark – antiquark. Al estudiar la seua producció s’espera obtindre pistes sobre el per què el nostre univers està format de matèria i no de antimatèria.

Destacar els bons resultat dels nostres alumnes que van quedar com les dades més fiables i es van presentar en la videoconferencia compartint les dades amb els institutsTechnische Universität (Dortmund, Alemania) i el Laboratoire d’Annecy le Vieux de physique des particules (Francia).
Els resultats de la masterclasse han sigut molt satisfactoris i l’activitat molt motivadora i els ha ajudat als estudiants a entrar dins del món de la física de partícules.

 

 

 

5 marzo 2018 Posted by | Activitats extraescolars | , , , | Deja un comentario

Eixida del grup de Mediació al Maria Ibars

El passat 14 de Febrer els i les alumnes del grup de mediació del Historiador Chabàs junt amb els i les alumnes de mediació del Maria Ibars van assistir a una escenificació de dos casos pràctics de Mediació interpretats pels actors de l’Escola de Teatre Comarcal de La Marina (ETC). Aquesta representació, junt d’altres activitats, va ser també representada el dia Europeu de la Mediació que es va celebrar en la ciutat de la justícia de València el divendres 19 de gener.
En aquesta obra de teatre, que protagonitza l’ETC de Dénia, els actors escenifiquen dos casos pràctics, un de mediació penal intrajudicial i un altre de mediació civil extrajudicial, basats tots dos en casos reals. Destacar la magnifica representació que fan els actors i la rigorositat amb què es fa la mediació. A més la posada en escena va acompanyada d’un curtmetratge que introdueix i aclareix el procés.
En l’obra de teatre es posa de manifest la importància de la mediació com a ferramenta per solucionar conflictes, la confidencialitat de l’acte i que les dues parts acaben beneficiades del seu acord. Pense que va ser una experiència molt positiva per al nostre alumnat ,que va poder observar com la mediació no sols serveix per solucionar conflictes entre alumnes, sinó també és una ferramenta que pot utilitzar la justícia per reduir el nombre de judicis i per la seua rapidesa a trobar solucions a determinats conflictes.
Agrair als professors del Maria Ibars i al seu director l’acollida que ens van fer.

Grup de teatre ETC de Dénia

Grup de mediadors del Chabàs

18 febrero 2018 Posted by | Activitats extraescolars | , | Deja un comentario