Premis 25 d’abril. 3r concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi ESO

Forat negre

Un forat negre és una concentració de màteria d’altíssima densitat, el cual la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d’alliberament és superior a la velocitat de la llum. Per el cual tot el que es trobe en el seu horitzó d’esdeveniments no pot escapar-se. No pot escapar-se ni la llum, per aquest motiu es diu “negre”.

En el centre d’un forat negre, sempre hi ha un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i un radi zero.

El 195 , Albert Einstein va desenvolupar la seva teoria de la relativitat amb la qual demostrà que la gravetat influïa en el moviment de la llum. Pocs mesos després, Karl Schwarzschild va proposar una solució per al camp gravitatori d’una massa puntual i una solució per a la mètrica de Schwarzschild mostrant que un forat negre podria teòricament existir. 

Segons l’origen els forats negres poden ser:

Forats negres primordials: creats d’hora en la història de l’univers, amb masses variades. Cap no ha estat mai observat.

• Forats negres supermassius: amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que origina els grans agregats de matèria de l’univers els cúmuls globulars, les galàxies, els cúmuls de galàxies i els supercúmuls de galàxies- i n’ocupen el centre de gravetat.
• Forats negres de massa intermèdia: tenen una massa d’uns quants milers de masses solars. Poden ser una possible font de raigs X de gran intensitat. L’any 2004, es va detectar un candidat a forat negre de massa intermèdia orbitant: el forat negre supermassiu Sagittarius A, al centre de la Via Làctia.
• Forats negres de massa solar: aquests es formen quan un estel de massa 3 vegades major que la del Sol esclata tot esdevenint una supernova: aleshores, el nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més fins a esdevenir un forat negre.

El col·lapse gravitatori s’esdevé quan la pressió interna d’un objecte és insuficient per aguantar la mateixa gravetat. Normalment, en els estels això passa perquè li queda massa poc «combustible» per a poder mantenir la temperatura o perquè un estel fins al moment estable rep una gran quantitat de matèria externa que no n’eleva la temperatura. En qualsevol cas, la temperatura de l’estel no és prou potent com per a evitar-ne el col·lapse sobre el seu propi pes. 

Es creu ue en el centre de la majoria de les galàxies (entre aquestes, la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Les galàxies amb el nucli actiu, com les galàxies de Seyfert, les radiogalàxies o els blazars, es creu que són galàxies amb un forat negre encara actiu en el nucli. Les emissions es produeixen a causa de la matèria del disc d’acreció que es forma al voltant de l’horitzó d’esdeveniments. 

La relativitat general descriu la possibilitat de configuracions en les quals dos forats negres estan connectats entre si. Aquesta configuració se sol anomenar forat de cuc. Els forats de cuc han inspirat sovint els autors de ficció científica, ja que poden oferir un mitjà per viatjar ràpidament a través de llargues distàncies i fins i tot en el temps. En la pràctica, configuracions com aquestes semblen completament inviables en l’astrofísica ja que cap procés conegut sembla permetre la formació d’aquests objectes. 

El 14 de març de 2018 mor Stephen Hawking un gran físic.

Stephen va fer una nova teoria sobre els forats negres. La qual defensava que la inforació no queda dins del forat negre, sino en el limit d’aquest, el que es coneix com a horitzó de succesos. El cual delimita la frontera d’on no poden eixir les partícules.Aquesta nova teoria també defén que els forats negres podrien translladar-nos a altres univers.

Stephen  viatjar a Rússia on 2 científics per primera vegada havien pogut demostrar la existència de radiació Hawking mitjançant a un equivalent de forat negre en un laboratori.

Stephen es va quedar perplexe per que segons els seus càlculs, els forats negres no podien ni perdre massa ni fer-se més menuts. Stephen revisà tots els seus càlculs i s’hen adonà que ell s’etivocaba i els científics russos tenien raó.

El problema es que la radiació de Hawking que ell va predeïr es tan tènue per que no es poden medir en els aparells actuals els forats negres que estan a anys llum de distància.

Conclusions: Hi han moltes teories sobre els forats negres i poques que s’ha vagen pogut demostrar.

Bibliografia(pagines web on he buscat l’informació):

– Forats Negres Viquipèdia

– http://www.dmax.marca.com/actualidad/stephen-hawking-propone-una-nueva-teoria-sobre-los-agujeros-negros/

– https://es.gizmodo.com/logran-probar-la-principal-teoria-de-stephen-hawking-re-1773065130

Article escrit per IVÁN HERRERA CATALÀ de 4t bat A. Curs 2017/18

 

Premis 25 d’abril. 3r concurs de Física i Química. Article de divulgació científica. Premi batxillerat.

Dr.Stone i el poder de la ciència

 

La divulgació científica és un tema prou delicat del qual parlar; és cert que no hi ha pocs autors esforçant-se dia a dia per crear articles i llibres que tenen com a objectiu fer arribar a més gent el coneixement científic. No obstant això, la poca atenció que reben aquestes obres, juntament amb el poc interés que té el públic general en aquests fora del que els puga eixir a Twitter o a Facebook, fa que l’objectiu inicial no s’arribe a aconseguir. Al cap i a la fi, aquesta classe d’obres solen atraure més als que ja estan interessats, és a dir, a un públic ja específic. Però, i si volem despertar l’interés en gent que encara no sap que el té? En aquest cas, dubte que la millor manera de fer-ho siga mitjançant llibres i articles amb tecnicismes que solen espantar més que despertar la curiositat. I ací és on entra Dr.Stone, un còmic japonés que, sense ser un llibre de divulgació científica, acaba tenint el potencial d’aconseguir el que tant ha costat i d’encendre l’espurna de la curiositat en tota una nova generació de jóvens.

Dr.Stone, amb autoria de Riichiro Inagaki i dibuix de ‘Boichi’, va nàixer farà cosa d’un any a la prestigiosa revista setmanal Shonen Jump, on debutaren sèries que han aconseguit èxit mundial, com ara Dragon Ball o One Piece. La sorpresa arribà quan, en compte de trobar-nos-en amb una simple sèrie d’acció moguda per baralles rere baralles, descobrim una obra on el focus principal és la ciència. Per a posar-nos en context, Dr.Stone seguix les aventures de Senku, un estudiant de secundària amant de la ciència, que desperta, junt al seu amic Taiju, 3700 anys després de que tota la població humana es convertira en pedra per causes desconegudes. Davant aquest panorama, els nostres protagonistes es plantegen l’objectiu de reconstruir la civilització, començant per donar amb la forma de des-fer la petrificació que ha empresonat a la humanitat, cosa que aconsegueixen en el segon capítol usant àcid nítric i etanol aconseguit a partir de vi, després de varies pàgines que mostren el procés de creació i destil·lació del vi mitjançant els materials es podrien trobar a l’edat de pedra. Quan, després de cents d’intents fallits i quasi un any d’experimentació, d’una forma similar al mètode científic, els protagonistes aconsegueixen des-fer la petrificació d’un pardalet, la sensació de satisfacció que senten es contagia al lector, i desperten en ell la curiositat i l’apreciació per la ciència del protagonista Senku. I és aquesta apreciació la que t’impedeix parar de llegir, i la que creixerà al llarg de la sèrie amb l’aparició d’una facció enemiga que s’oposa a la idea de reconstruir la civilització i creu que la vida primitiva és millor, l’establiment per part de Senku de l’Imperi de la Ciència, junt a un poble primitiu que havia sobreviscut a la petrificació, amb l’objectiu d’enfrontar aquesta amenaça, i sobretot, amb cada nou objectiu que es proposa Senku, com ara fer un antibiòtic per a guanyar-se al poble, la sulfamida, aconseguir pólvora, o crear telèfons per tal de tenir avantatges en front als enemics. 

I, per molt ridícul que sone, tot ho aconsegueix amb els recursos propis de la edat de pedra d’una forma realista i creïble al llarg de nombrosos capítols que mostren els personatges recol·lectant els materials necessaris, construint la maquinària necessària, i explicant detalladament el procés, i acaba vencent sempre la incredulitat inicial del lector, ensenyant-lo noves coses, i fent-li creure que l’objectiu de reconstruir la civilització no és tan desgavellat. És clar, l’aspecte científic del còmic no ho és tot, i el còmic sempre deixa espai per a l’acció, l’humor, i el desenvolupament dels seus personatges, i és precisament per això que la sèrie et ven tan bé la ciència; l’objectiu del còmic no és únicament educar, sinó que l’aspecte científic està introduït d’una forma orgànica en la trama, i és un element més que treballa amb els altres aspectes de l’obra per fer una obra entretinguda. I aquesta última paraula és clau; en ningun moment pareix una classe o propaganda que t’intenta vendre una carrera científica siga com siga. El còmic no deixa de ser el que és, una obra d’entreteniment, però aconsegueix convertir l’apreciació pel coneixement científic i l’aprenentatge de noves coses en una part més d’aquest entreteniment, i és així com, una obra creada per una persona que està clarament interessada en els articles i llibres de divulgació científica, és capaç de despertar l’interés per aquests articles i llibres en tota classe de lectors. 

En conclusió, Dr.Stone ens mostra una nova forma d’arribar al públic general; mitjançant obres ben construïdes que entretenen al mateix temps que ensenyen. Potser no tindran la complexitat d’un llibre divulgatiu, però opine que una obra capaç d’introduir a algú a aquest món no mereix ser menyspreada, i crec que cal destacar la importància de crear una bona primera impressió en la gent que no sap res al respecte, no amb paraules intimidadores, sinó amb una experiència amena i divertida que desperta la curiositat al mateix temps que alimenta les bases del seu futur coneixement. I, qui sap, tal vegada d’ací uns anys, quan Dr.Stone s’adapte al format televisiu, i arribe a tot el món mitjançant serveis com Netflix, atrega a la gent, i sobretot, als jóvens, que li donen una oportunitat a aquesta obra al món de la ciència, i es convertisca en un tema de conversació popular més.

Bibliografia:  Dr.Stone #1, #2 i #3, a més de tots el nombres de la revista Shonen Jump des del N°14 del 2017

Article escrit per JORDI VAQUER CASELLES de 1r bat A. Curs 2017/18